"El llibre de Santa Cristina", J.M. Pons i Guri, Obreria Santa Cristina (1977).

El transcurs del segle XVIII significa per a la capella de Santa Cristina el seu pas d'ermita a santuari. La població s'enriqueix, els patrons i mariners coneixen tots els ports del Mediterrani i, tombat l'any 1778, faran els seus primers viatges als ports d'Amèrica oberts a la navegació catalana.

Santa Cristina és patrona de Lloret i singular protectora de la gent de mar. La capella vella desdiu de tot això i se'n vol fer una de nova magnificent, amb aires de santurari, sense escatimar esforços ni sacrificis de tothom, rics i pobres, uns i altres hi ajudaran segons les seves possibilitats.

La capella vella es conservà en ús fins que fou acabada la nova, de manera que, malgrat les obres, no s'interrompé mai el culte a Santa Cristina.El cas és que l'església vella havia restat dins de la nova, bastida al seu entorn i no es va derruir fins que es pogué posar en ús el nou santuari.

El temple actual fou construit a finals del s.XVIII, d'estil neoclàssic. La construcció comença l'any 1764, la direcció de l'obra es confia al mestre de cases Joan Baptista Oliver, un lloretenc resident a Barcelona, on exerceix l'art de la construcció.

Per obtenir cabals per a les despeses de la contrucció, com ens il·lustra prou bé el llibre de comptes, l'Obreria es ven joiells i presentalles i, fins i tot, canelobres de plata i un famós pal·li o frontal; es talen boscos del patrimoni de Santa Cristina i s'organitzen tota mena de recaptes. Fins i tot, el rector, d'acord amb el bisbat, dóna permís per a pescar els diumenges, i el seu benefici serà aplicat a les obres. Però un dels ingressos més importants prové dels mariners i armadors, que reserven a Santa Cristina participacions en el negoci que es feia amb l'embarcació, com si Santa Cristina tingués part en el vaixell o en el negoci.

Josep Galceran recull la tradició que els qui no podien donar el seu ajut econòmic hi posaven el seu esforç personal.

Pel llibre de comptes de l'Obreria, l'obra fou acabada el 1772.

L'altar major de marbre fet a itàlia, en uns tallers de Gènova.
La pintura, d'autor desconegut, però evidenment d'escola itàlica, representa el martiri de santa Cristina, quan és assegetada en presència del jutge.